Tenacitat i constància!
Sant Jordi ens enorgulleix.
Poble que escriu i llegeix,
mata el drac de la ignorància.
Mateu Xurí
Avui m’agradaria parlar d’Aurora Picornell, a qui el Consell de Mallorca acaba de nomenar filla predilecta; persona feminista, comunista, lluitadora pel benestar de les persones; però assassinada per uns éssers a qui no se’ls hi escau el nom de persona.
M’agradaria parlar de totes les víctimes de la barbàrie, massa sovint en nom d’una religió o altra; de Mosul, d’Alepo, de tants i tants indrets que defineixen el mapa de la ignorància humana; m’agradaria tenir un pensament per les persones innocents, moltes d’elles infants que mai no tindran res semblant a una vida com la que nosaltres, europeus benestants, tenim.
M’agradaria parlar de les persones que són perseguides, empresonades, torturades, només pel fet d’estimar-se a contracorrent; d’una manera, entre cometes, incorrecta; d’una manera diferent a com ordenen les normes i els costums dels governs dels seus països.
M’agradaria parlar de les dones que, un estiu més, a s’Arenal, netejaran una trentena d’habitacions d’hotel cada dia; habitacions, moltes d’elles, amb més llits dels que es declaren als registres oficials. I ho faran a canvi d’un sou indigne i d’unes condiciones que cap hostaler d’aquests que van a missa cada diumenge voldria per a la seva mare.
M’agradaria parlar de Jaume Santandreu i dels humans de Marginàlia, a qui tots els déus, reals o ficticis, de la Humanitat concedeixin una llarga i pròspera vida; La nostra societat mai no reconeixerà de forma suficient la tasca titànica que fan. M’agradaria que les administracions dels governs insulars i autonòmics, siguin de dretes o d’esquerres, els fessin una mica més de cas, encara que no formin part de les estadístiques de votants potencials dels partits.
I tanmateix, sé que, en sortir de casa, els meus desigs seran debades: aniré a fer un cafè i gairebé tothom parlarà d’un jove nascut a una illa ben al mig de l’oceà i tocat per la Fortuna, de qui diuen que va fer un gol en fora de joc ahir al vespre. Un jove que no crec que sigui admirat, precisament, per la quantitat de llibres que ha llegit.
Feim una estranya espècie, la nostra. Hem evolucionat fins a dominar el món. Ens hem industrialitzat fins a disposar de remei per a les guerres, la fam i les pitjors malalties. Però pel que fa a l’altruisme i a empatia, els biòlegs serien capaços de citar, com a mínim, mitja dotzena d’animals que ens en podrien donar amb cullereta.
De tot això parlen els dos llibres que ha publicat el professor israelià Yuval Harari: Sapiens (2011) i Homo Deus (2016). Dues veritables obres d’art que ens fan reflexionar, a cada pàgina, sobre el sentit de la vida, la recerca de la felicitat, l’evolució de l’espècie, l’organització de les societats, l’economia, la història i el futur que ens espera com a éssers humans.
Com més savis som com a col·lectiu, més ignorants semblam com a individus. Ens cal llegir. Ens cal llegir molt. Només ampliant la perspectiva podem lluitar contra la ignorància que ens envolta i que es manifesta en tants i tants actes, alguns més frívols, d’altres més dramàtics. La ignorància és un virus molt poderós: fa passar per costum allò que és simple aberració: maltractar les dones, els gais, els ateus, els animals, els qui no pensen com nosaltres.
I, un any més, han passat les processons. A Santanyí, un amic em comenta que el Santcristo li va caure al damunt del braç i li ha tret l’espatlla “de puesto”. Danys col·laterals a banda, encara n’hi ha que li diuen cultura. Per Ciutat, fins i tot han vist alguns líders polítics que ho han volgut aprofitar per arreplegar quatre vots. Com pot ser que una mostra d’ignorància sigui cultura? Que me perdonin els creients, però no ho entenc.
Però no ens rendim. I perquè una dona marinera sap que després d’una maror sempre arriba la bonança, arriba l’alegria en forma de llibres i de roses, de la mà de la festa que ens identifica davant el món com a catalans – d’illa i de terra ferma -. La celebració de l’amor per la via del coneixement; la celebració del coneixement amb una rosa vermella. Raó i emoció en pura simbiosi aristotèlica. I ens diuen que n’hi ha que pretenen espanyolitzar (capitalitzar) una festa que no és la seva. Si us plau! Que no ho embrutin. Ni Rajoy, ni Campos, ni C’s, ni el Sírculo, amb les seves mans tacades d’aquella forma d’ignorància castellana que volgué enaltir Unamuno. Sant Jordi és la nostra. Que no ens l’embrutin.
