Diumenge passat en Toni Trobat publicà un article titulat “La mallorquinitat líquida, una arma política”. Em felicit de poder aprofitar els articles dels amics més preparats que jo com a falca on recolzar les meves rovellades palanques argumentatives. A algú li pot semblar una forma de parasitisme intel·lectual. Si és així, hauré de reconèixer-ho com a tal, tot excusant-me en el fet que dos caps sempre pensen més que un de sol i agraint l’estímul que representen les seves reflexions.
En Toni argumenta, amb un estil, com sempre, impecable, la detecció d’una nova forma de sentiment de mallorquinitat, - que ell anomena líquida -, basada en elements aparentment banals, com puguin ser un cert gaudi de percebre l’espai i el temps en clau mediterrània. Un sentiment difós que tindria un correlat polític potser encara no explotat: de manera especial, en la defensa del territori i en l’angoixa davant la incapacitat de regular la densitat demogràfica. A tall d’ironia, Alberto Magro, el lúcid analista econòmic que sovint ens instrueix des de les pàgines d’un altre mitjà local, escriu: “en las islas hay 424.112 plazas de alojamiento turístico autorizadas y están cansados además 1.144.396 residentes” (DM de 20 de març, pàgina 2). L’error tipogràfic no deixa de ser oportú, perquè evidencia que els indígenes censats en les darreres colònies castellanes d’ultramar començam a estar-ne ben cansats, tant de la massificació que patim i que patirem un altra cop aquest estiu, com de la incomprensible i injustificable incapacitat del Govern per posar-li remei.
El que m’allunya de les tesis den Toni és la seva insistència en que els elements identitaris – que ell associa a formes de nacionalisme etnolíngüístic – del discurs sobiranista tradicional mallorquinista no han servit per fer majoritària una opció política clarament no-espanyola. Entenc la seva preocupació per construir nous arguments pensats especialment en els nous ciutadans. Però no crec que mai hi hagi hagut, a les illes, una tal forma identitària de sobiranisme. De manera que no acab d’entendre el sentit de combatre un suposat enemic inexistent.
En canvi, el que no hem explicat amb prou contundència, tant als indígenes com als nouvinguts, és que difícilment podrem construir, ni uns ni altres, un projecte de futur en el marc legislatiu d’un Estat – l’espanyol – que sempre s’ha definit a sí mateix com el paradigma de l’anti-il·lustració i de l’europeïsme. I això ens perjudica per igual als qui hem nascut aquí com als qui hi arriben amb l’expectativa d’una vida millor i més digna.
En això, sí que li he de donar la raó a en Toni: no farem més sobiranistes explicant la derrota de 1715 als nouvinguts o traguent les estelades al carrer cada 30 de desembre. Als qui arriben confiant a trobar unes condiciones de vida millors, no els podem explicar tot allò que ens van usurpar les tropes borbòniques. Sí que podem, en canvi, explicar que serà el propi Estat qui més traves els posarà a la consecució de les seves expectatives: que sàpiguen què és i què representa, pel que fa als drets de la ciutadania, ser espanyol; que entenguin que en aquest Estat mai no arribaran a ser considerats ciutadans de primera.
Paral·lelament, les crítiques al nacionalisme de, per exemple, Ramon Aguiló (vegeu l’entrevista que fa part del llibre Somnis Compartits de Jordà, Colom i Mayol), com una ideologia contraria al Sapere aude kantià i als ideals de la Il·lustració cau, al meu entendre, en el mateix error de l’argumentació den Trobat: en aquestes contrades, l’únic nacionalisme etnolingüístic, identitari i excloent que hi ha hagut és i ha estat el de les elits castellanes que han governat la metròpoli amb un absolut menyspreu de qualsevol cosa que faci olor de democràcia i de justícia social; el mateix nacionalisme excloent i fragmentador que ha construït i ha sabut escampar entre els nostres veïns i veïnes el fals mite d’un suposat lo nostro, com quelcom essencialment oposat a tot el que prové del Principat.
Resumint, el que m’asusta de les argumentacions d’una persona que, com en Toni Trobat, no tenc cap dubte que comparteix els mateixos somnis de bastir un país i un estat que no ens faci avergonyir, és que puguin ser utilitzades per justificar unes regles de joc que estan dissenyades específicament per aconseguir un resultat que serà sempre guanyador per a ells i perdedor per a nosaltres. I en aquest sentit sí que és del tot pertinent diferenciar entre els “ells” que no respecten els valors de la democràcia i un “nosaltres” que - ho demostram cada dia - estam més a prop de tot allò que representa la idea d’Europa.
Liquidar la mallorquinitat – aquesta forma nostra de definir la catalanitat – ha estat i és l’estratègia de tots els governs de l’Estat, amb independència que s’hagin definit de dretes o d’esquerres. Per això Catalunya ja ha renunciat al vell anhel de reformar Espanya. Però a ca nostra aquest anhel encara és molt present, especialment i de manera discreta entre certes formes progressistes de pensament. Acceptar que no hem de caure en l’error de defensar un sobiranisme en clau identitària és cometre la ingenuïtat de creure que l’Estat espanyol tampoc no ho fa, quan són justament ells qui organitzen jures de bandera civils i altres formes d’exaltació patriòtica que, a Mallorca, pixen fora del test. Per això, me preocupa una mica que fins i tot aquells que, en privat, es manifesten com obertament sobiranistes, no se n’adonin que s’estan fent la clau del lloro i que, de resultes d’aquesta ingenuïtat, no s’acabin convertint, contra la seva voluntat, en còmplices de les estratègies centralistes de liquidació de la mallorquinitat.
