Els ciutadans de les Illes Balears tenim una densa carpeta d’assumptes que ens afecten, la possible solució dels quals penja de decisions que s’han de prendre a les institucions centrals, és a dir, al Congrés dels Diputats i al Senat. Tot allò que depèn de les competències que no han estat transferides a la Comunitat Autònoma i que condicionen de manera molt directa la qualitat de vida dels qui vivim rodejats de mar: concretament, la gestió dels ports i aeroports i el règim de finançament.
Cada quatre anys, els electors de les tres circumscripcions electorals facultades per l’Estat – Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera – exercitam el nostre dret de vot. D’ençà l’any 1977, en què es va restablir el sistema electoral espanyol (fixau-vos que no m’atrevesc a dir que es va restablir la democràcia) i es van celebrar les primeres eleccions generals, hem enviat a Madrid vuit diputats i cinc senadors. En total, més o manco, cent seixanta-nou persones escollides sota les sigles de partits, tots, amb presència a tot l’estat espanyol.
També és cert que, en les tretze ocasions que els ciutadans de les Illes hem estat cridats a exercir el nostre dret de vot en unes eleccions generals, mai no hem aconseguit que un candidat d’un partit d’obediència no centralitzada obtingués l’acta de diputat. Sí que hem tingut alguns senadors, de designació parlamentària, que s’han trencat les banyes per tal de fer sentir la veu de les Illes Balears a la capital de l’Estat, amb els resultats que tots coneixem. Espanya és un mur contra el que s’estimben totes les nostres aspiracions de ser escoltats i de ser entesos.
La realitat és que cap dels diputats o senadors que hem escollit, electes de partits estatals com el PP o el PSOE, han votat mai a favor de cap iniciativa proposada per tal de millorar la vida dels indígenes illencs. La disciplina de partit sempre s’ha imposat als interessos dels territoris insulars. D’exemples, el darrer és el vot dels diputats i diputades del PP i de Ciudadanos contra la proposta de tarifa plana en els vols entre les illes.
Aquesta proposta va ser presentada, gràcies a la bona sintonia entre Més per Menorca i Esquerra Republicana, pels representants d’aquesta darrera formació elegits al Principat, que un cop i un altre han demostrat tenir molta més sensibilitat als problemes que ens afecten de la que puguin tenir els nostres propis diputats i senadors electes. Els parlamentaris catalans també defensen, en nom de tota la ciutadania de les Illes, la paralització de l’ampliació de l’aeroport prevista per AENA, un acte que demostra un cop més que Madrid dona l’esquena al Govern balear, als Consells insulars i a tots nosaltres, menystenint la preocupació de la majoria de la nostra població sobre el gravíssim problema de saturació demogràfica que vam patir l’estiu passat i que, sens dubte, tornarem a patir aquest estiu que sembla que ja ha començat.
La realitat ens demostra que no podem confiar en cap dels diputats i senadors a qui, ingenus, vàrem donar l’encàrrec clar i precís de vetllar pels nostres interessos. Cap d’ells ha mogut un dit per nosaltres si això suposava contradir les respectives disciplines de partit. En canvi, cada cop es fa més visible que els diputats i senadors d’Esquerra Republicana són els únics amb sensibilitat i capacitat per defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears.
Donada la renúncia tàcita dels representants elegits per la nostra circumscripció electoral a preocupar-se pels qui els varen escollir, la disponibilitat de persones com Bernat Picornell, al Senat, o Joan Tardà, al Congrés, representa una sonora galtada a la barra incommensurable dels diputats i senadors del PP i del PSOE de les illes. La ciutadania d’aquestes colònies mediterrànies que són les Balears, espanyolitzades només per allò que pugui suposar beneficis per a la metròpoli, ho hauria de tenir ben present. És per això que em ve al cap la coneguda dita mallorquina quan pens en l’absoluta inutilitat de les nostres senyories.
