20/4/17

Que no ens embrutin Sant Jordi

Tenacitat i constància!
Sant Jordi ens enorgulleix.
Poble que escriu i llegeix,
mata el drac de la ignorància.
Mateu Xurí


Avui m’agradaria parlar d’Aurora Picornell, a qui el Consell de Mallorca acaba de nomenar filla predilecta; persona feminista, comunista, lluitadora pel benestar de les persones; però assassinada per uns éssers a qui no se’ls hi escau el nom de persona.

M’agradaria parlar de totes les víctimes de la barbàrie, massa sovint en nom d’una religió o altra; de Mosul, d’Alepo, de tants i tants indrets que defineixen el mapa de la ignorància humana; m’agradaria tenir un pensament per les persones innocents, moltes d’elles infants que mai no tindran res semblant a una vida com la que nosaltres, europeus benestants, tenim.

M’agradaria parlar de les persones que són perseguides, empresonades, torturades, només pel fet d’estimar-se a contracorrent; d’una manera, entre cometes, incorrecta; d’una manera diferent a com ordenen les normes i els costums dels governs dels seus països.

M’agradaria parlar de les dones que, un estiu més, a s’Arenal, netejaran una trentena d’habitacions d’hotel cada dia; habitacions, moltes d’elles, amb més llits dels que es declaren als registres oficials. I ho faran a canvi d’un sou indigne i d’unes condiciones que cap hostaler d’aquests que van a missa cada diumenge voldria per a la seva mare.

M’agradaria parlar de Jaume Santandreu i dels humans de Marginàlia, a qui tots els déus, reals o ficticis, de la Humanitat concedeixin una llarga i pròspera vida; La nostra societat mai no reconeixerà de forma suficient la tasca titànica que fan. M’agradaria que les administracions dels governs insulars i autonòmics, siguin de dretes o d’esquerres, els fessin una mica més de cas, encara que no formin part de les estadístiques de votants potencials dels partits.

I tanmateix, sé que, en sortir de casa, els meus desigs seran debades: aniré a fer un cafè i gairebé tothom parlarà d’un jove nascut a una illa ben al mig de l’oceà i tocat per la Fortuna, de qui diuen que va fer un gol en fora de joc ahir al vespre. Un jove que no crec que sigui admirat, precisament, per la quantitat de llibres que ha llegit.

Feim una estranya espècie, la nostra. Hem evolucionat fins a dominar el món. Ens hem industrialitzat fins a disposar de remei per a les guerres, la fam i les pitjors malalties. Però pel que fa a l’altruisme i a empatia, els biòlegs serien capaços de citar, com a mínim, mitja dotzena d’animals que ens en podrien donar amb cullereta. 

De tot això parlen els dos llibres que ha publicat el professor israelià Yuval Harari: Sapiens (2011) i Homo Deus (2016). Dues veritables obres d’art que ens fan reflexionar, a cada pàgina, sobre el sentit de la vida, la recerca de la felicitat, l’evolució de l’espècie, l’organització de les societats, l’economia, la història i el futur que ens espera com a éssers humans.

Com més savis som com a col·lectiu, més ignorants semblam com a individus. Ens cal llegir. Ens cal llegir molt. Només ampliant la perspectiva podem lluitar contra la ignorància que ens envolta i que es manifesta en tants i tants actes, alguns més frívols, d’altres més dramàtics. La ignorància és un virus molt poderós: fa passar per costum allò que és simple aberració: maltractar les dones, els gais, els ateus, els animals, els qui no pensen com nosaltres. 

I, un any més, han passat les processons. A Santanyí, un amic em comenta que el Santcristo li va caure al damunt del braç i li ha tret l’espatlla “de puesto”. Danys col·laterals a banda, encara n’hi ha que li diuen cultura. Per Ciutat, fins i tot han vist alguns líders polítics que ho han volgut aprofitar per arreplegar quatre vots. Com pot ser que una mostra d’ignorància sigui cultura? Que me perdonin els creients, però no ho entenc.

Però no ens rendim. I perquè una dona marinera sap que després d’una maror sempre arriba la bonança, arriba l’alegria en forma de llibres i de roses, de la mà de la festa que ens identifica davant el món com a catalans – d’illa i de terra ferma -. La celebració de l’amor per la via del coneixement; la celebració del coneixement amb una rosa vermella. Raó i emoció en pura simbiosi aristotèlica. I ens diuen que n’hi ha que pretenen espanyolitzar (capitalitzar) una festa que no és la seva. Si us plau! Que no ho embrutin. Ni Rajoy, ni Campos, ni C’s, ni el Sírculo, amb les seves mans tacades d’aquella forma d’ignorància castellana que volgué enaltir Unamuno. Sant Jordi és la nostra. Que no ens l’embrutin.

12/4/17

El Sermó de l’Enganalla arriba a Barcelona

La meva regidora de cultura i festes, Adelina Gutiérrez (qui és, per cert, la millor regidora de cultura de tota la història de la democràcia a Llucmajor amb diferència), explicava als profans, el passat diumenge, en què consisteix la tradició del Sermó de l’Enganalla. Es tracta de la representació d’un duel còmic entre el predicador i l’organista, que es proven per veure qui dels dos aconseguirà d’enganar l’altre: el predicador fa tot el possible per acabar el sermó quan menys s’ho esperi l’organista, mentre aquest intenta fer sonar l’orgue i així impedir que el predicador pugui acabar el sermó. Tot plegat, davant una concurrència que no s’està de matinar – el ritual es fa a les vuit del matí – i que té per cert que s’ho passarà d’allò més bé.


Aquest joc, que l’any passat va aconseguir el reconeixement com a Festa d’Interès Cultural (FIC) de part del Consell de Mallorca, havia estat una pràctica habitual a diferents pobles del Pla de Mallorca, per molt que a dia d’avui només es representa al Convent dels Franciscans de Llucmajor, el matí del dia de Pasqua, just abans de la processó de s’Encontrada.

Pel que expliquen els historiadors, el costum del risus paschalis, la reacció festiva al període de recolliment que acaba amb la festa de la suposada resurrecció del fill de Déu, es pot trobar a tota Europa i ve de lluny: Ja en el segle VI hi ha testimonis documentats de pràctiques obscenes realitzades pels oficiants litúrgics cristians per tal de provocar l’alegria dels feligresos davant la bona nova pasqual. Encara que els més puristes es lamentaven que s’introduïssin dins les esglésies espectacles teatrals, màscares, elements grotescs i altres “coses deshonestes” (hi havia clergues que arribaven al punt d’exhibir el seu fal·lus rampant i masturbar-se dalt la trona), d’altres, la majoria, s’hi mostraven a favor. Fins i tot catòlics tan conservadors i ortodoxes com el teòleg Josep Ratzinger (conegut també amb el nom de Benedict XVI) han defensat en algun moment que l’homilia pasqual havia de promoure l’alegria mitjançant un relat que aconseguís que tota la parròquia s’esclatàs de rialles.

Ben mirat, només es tractava de provocar la hilaritat i compartir l’alegria de la resurrecció del fill de Déu. Riure i celebrar la fi del període trist i angoixós de la quaresma. Panades esperau-me. Aquesta devia ser, segons els experts, l’arrel antiga del sermó de l’Enganalla. És clar que a Llucmajor, pel que recorden les cròniques, no s’ha arribat mai als nivells d’exhibicionisme genital i de procacitat pornogràfica que es veia a altres indrets.

Fer riure la concurrència el diumenge de Pasqua. Aquesta era la idea. Enguany, però, una versió anticipada i ben original del sermó de l’Enganalla s’ha escenificat, no a Llucmajor, sinó a Barcelona. Parlam de la comèdia representada per l’assemblea constituent del nou partit que pretenen fundar Ada Colau, Xavier Domènech i, potser si o potser no, els podemaires principatins, aquest passat diumenge del Ram. Els oficiants de la litúrgia del bé comú i de la nova política han proclamat, sense cap mena de pudor, que volen una república catalana encaixada amorosament en el si de l’actual monarquia espanyola. Tot un oxímoron d’aquests que en diríem de manual.

Efectivament, els predicadors han aconseguit provocar la riallota de tothom. Així ho han evidenciat de manera immediata les xarxes socials. “Molt bé, cracks” ha escrit Titot, per exemple, en una piulada que ha assolit el nivell de tòpic. Una república dins una monarquia confederal! El meu padrí hauria dit: “Què te pareix, secretari?”

En aquest joc, emperò, no queda del tot clar qui fa – serà Colau? Tal volta Domènech? - el paper del rector i qui el de l’organista; i tampoc queda clar a qui pretenen enganar, si als catalans o als espanyols. Al costat d’aquesta, el miracle de la resurrecció sembla un joc de mans a l’abast de qualsevol amb una capsa de jocs de màgia d’aquells que ens duien els Reis quan érem infants.

És del tot evident que els comuns no acaben de dominar el calendari litúrgic. Només així s’entén que hagin avançat la festa i la comèdia bufa una setmana, al diumenge del Ram, quan Jesús Nostre Senyor encara no haurà estat ni tan sols jutjat pel governador romà. Enguany, serà difícil que el predicador llucmajorer superi el llistó. Colau i Domènech li ho han posat molt amunt. Tanmateix, si no teniu mandra d’aixecar-vos d’hora, diumenge a les 8 ens sortirem de dubtes.

5/4/17

Renda Bàsica Universal, una utopia per a realistes



Karl Marx va saber explicar la història de la humanitat a través de les diferents formes d’organització com el resultat de la lluita entre classes socials: el pas de la societat esclavista a la societat feudal i, d’aquesta, a la societat industrial. Va mostrar que, en cada canvi, es produeix una crisi del sistema que provoca la seva destrucció. I va mostrar que cada una d’aquestes crisis és conseqüència de l’aparició d’un nou agent social (una nova classe): no van ser els esclaus els qui es varen fer caure l’imperi romà, com tampoc van ser els pagesos qui acabaren amb l’aristocràcia feudal.

El que no va saber veure Marx és que la fi del sistema capitalista - que va analitzar de forma tan precisa – no vindria donada per l’acció dels treballadors. La dialèctica de la història exigia la irrupció d’un nou agent social causant de la crisi i posterior superació del sistema. Com que, de Marx ençà, no tenim coneixement que hagi aparegut en escena un nou actor, les prediccions que va fer sobre la fi del sistema capitalista no s’han acomplit, i això, sovint, ha estat utilitzat pels ideòlegs conservadors com la prova del cotó que el marxisme no ha sabut superar.

Ara, però, com ens explica el llibre Utopia per a realistes: Perquè fer un món millor és un somni realitzable, recentment publicat per Rutger Bregman, estam assistint a l’aparició d’un nou agent en el sistema de relacions de producció, encara que no siguin ben bé una classe social. Parlam dels robots i de la rellevància cada cop més gran que tindran en les dinàmiques de generació de riquesa. Seria possible que aquest nou actor social arribi a provocar la desitjada crisi i la superació del sistema capitalista, amb tota la càrrega d’immoralitat estructural que tant mal ha fet a la dignitat de l’ésser humà? Bregman creu que si, i per això ens explica i defensa amb convicció la necessitat d’allò que trenta anys enrere Philippe van Parijs y Robert van der Veen van batiar com “la via capitalista cap al comunisme”: la Renda Bàsica Universal, una proposta de superació del fracàs constatat de qualsevol altra estratègia socialista de redistribució de la riquesa d’un estat.

La Renda Bàsica Universal (RB) es defineix com un ingrés pagat per l’Estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. En menys paraules: una assignació monetària pública incondicional a tota la població.

Al manifest publicat pel col·lectiu Grup Renda Bàsica Mallorca, que es va presentar en societat el passat 8 de febrer, es pot llegir: “L'objectiu de la RB és garantir el dret a l'existència material i el dret a una vida digna a tota la ciutadania, en compliment del dret reconegut per la Constitució (art. 1.1, 35.1, 41, 47) i la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 1, 22, 25). La RB és una mesura predistributiva, ja que pretén reduir la desigualtat i la pobresa abans que la puguem patir. Es proposa com un nou dret fonamental, al mateix nivell que el dret a l'educació o a la sanitat. Donat que la desigualtat i la pobresa impedeixen que afrontem molts altres problemes (devaluació democràtica, canvi climàtic, sostenibilitat del model econòmic...) pensam que la implantació de la RB permetria afrontar problemes urgents que ara amaguem davall la catifa. Volem insistir en la vocació universal (tothom, independentment de qualsevol circumstància) i la incondicionalitat (de cap contraprestació i d'altres possibles ingressos) de la proposta que defensam, seguint les propostes de la Xarxa Renda Bàsica (Red Renta Básica / Basic Income Earth Network).”

La proposta de la Renda Bàsica Universal compleix tres objectius igualment importants: és moralment inqüestionable, tècnicament possible i socialment desitjable. Moralment, realitza els principis del liberalisme igualitari, ja que assegura la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans, al mateix temps que garanteix que la distribució dels recursos no depenen de cap atzar natural i cada individu és realment lliure i responsable de decidir què vol fer amb la seva vida. Des del punt de vista tècnic, els experts asseguren que l’Estat, un cop s’hagi implementat aquesta mesura, serà econòmicament viable, especialment a causa de la feina que cada vegada més fan les màquines (els robots). I socialment, es tracta d’una proposta que satisfà les exigències ideològiques i metodològiques tant dels defensors més neoliberals del mercat com dels comunistes més ortodoxes.

Malgrat les crítiques (majoritàriament ideològiques), la Renda Bàsica Universal no és una utopia: un cop implementada, l’atur es convertiria en una cosa del passat; augmentarien els salaris dels treballs més desagradables, ja que no hi hauria la pressió que existeix actualment sobre els treballadors menys qualificats i augmentaria la demanda de béns relacionats amb el lleure, la creativitat i la qualitat de vida. És hora de posar en dubte el vell dogma del capitalisme calvinista sobre l’essencial dignitat del treball humà. Com ironitzava Pepe Rubianes, en les condicions actuals, el treball dignifica una merda. En comptes de dedicar hores i esforços a definir propostes polítiques capaces de generar més i més llocs de treball, ens cal començar a pensar en polítiques que desincentivin d’una forma realista el treball obligatori: per a nosaltres, ésser humans, hi ha coses millors a fer amb la nostra vida. És responsabilitat de les institucions garantir que es donin les condicions materials per a fer realitat aquesta legítima aspiració a gaudir d’una vida plena i no subjecte a l’obligatorietat d’haver de guanyar-se-la.
-->

29/3/17

Apunts d’etnolingüística

Vaig saber que hi havia una branca de la lingüística que analitzava la manera com el gènere, l’edat, la classe social o el lloc de residència influïa en la manera de parlar de les persones quan era un jove estudiant interessat en l’anàlisi del llenguatge i de la seva utilització política. Des de llavors, tenc com un fet obvi que el llenguatge mai no és neutral i que condiciona la manera com les persones pensen, perceben i entenen la realitat. Ara, però, em diuen que l’etnolingüisme – que es manifestaria en reclamar el respecte i la dignitat que totes les llengües, fins i tot la nostra, es mereixen - ha esdevingut, diuen, la causa del fracàs de les polítiques que han dut a terme els partits suposadament progressistes de les illes en els darrers quaranta anys.

Wittgenstein escrigué que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Per la mateixa raó que els mediterranis ens comprenem geogràficament a partir de conceptes com llevant i ponent, que fan referència als llocs per on surt i es posa el sol, els inuits de Groenlàndia ho fan per referència al seu sistema fluvial o a la costa. M’ho diu la Wikipèdia que he consultat ara mateix per mandra d’anar fins a la prestatgeria. Tanmateix, no pretenc donar cap lliçó. D’altra manera, els experts del Grup de Recerca Sociolingüística de la Universitat de les Illes Balears no me perdonarien un pecat d’intrusisme professional totalment injustificable. 

Dit això, no entenc per què certs analistes del sobiranisme s’entesten a fer de l’obvietat un problema. Ningú no pot dubtar que la idiosincràsia dels indígenes d’aquestes colònies castellanes enmig del mar s’ha anat construint al llarg dels segles d’una manera ben diferent a la dels habitants de l’altiplà castellà. I, per força, aquesta manera de ser es manifesta en la llengua i la cultura, ben igual que ho fa en els gusts culinaris, la percepció del temps i l’espai, el sentit de les relacions personals, els negocis, la família, el lleure, i moltes altres dimensions de la vida quotidiana.

Res de tot això pot condicionar el debat polític sobre què és i què no és un problema i quines estratègies podem articular per tal de realitzar l’objectiu de qualsevol que vol dedicar una part, o tota, la seva vida a l’acció política, i que no pot ser altre que la vella aspiració àtica de millorar les condicions de vida de les persones que ens envolten. A ca nostra, els principals problemes polítics que exigeixen respostes polítiques de part dels representants de les nostres institucions són, al meu entendre, i per aquest ordre: l’existència d’un Estat que, en comptes d’estar al nostre servei, ens considera únicament com una font de generació de riquesa; un model productiu basat quasi exclusivament en satisfer les demandes d’allotjament i vehicle a residents i a visitants; un sistema de redistribució de la riquesa absolutament ineficient que té conseqüències dramàtiques sobre els més desfavorits; un model energètic insostenible des de qualsevol punt de vista i un territori que, per la seva limitació d’espai i de recursos, és incapaç de suportar la pressió humana que exercim els més d’un milió de residents, amb independència de si hem nascut aquí o si hi hem arribat per diferents vies i motius, juntament amb tots els milions de turistes que ens visiten. 

Dit això, tothom sap que només hi ha una estratègia plausible per fer front a aquest conjunt de situacions estructurals que condicionen negativament la nostra qualitat de vida: reivindicar més i millors cotes de sobirania. Sabem que a l’Estat espanyol no li importen gens ni mica els nostres maldecaps. Ni abans, ni ara, ni en el futur. Sabem, a més, que per tal de mantenir-nos entretinguts, una de les estratègies que millors resultats els ha donat ha estat, des del Comte Duc d’Olivares, la invenció del problema lingüístic amb totes les seves variants: la fragmentació de la unitat de la llengua, en primer lloc, com a eix polític prioritari de tot l’unionisme colonialista castellà. Basta veure, a tall d’exemple, com tota la campanya prèvia a l’elecció del nou president del PP balear s’ha limitat a la discussió pel model lingüístic. Més enllà d’això, la dreta espanyola no té res a oferir. Aleshores, jo us deman, de veritat estau disposats a caure en el parany del fals problema de la llengua? De veritat creieu que la nostra salvació com a poble passa per acceptar que la llengua és el problema?

I acab amb un prec a tots els qui estimam aquestes illes: si us plau, deixau-vos de discussions estèrils que només serveixen per fer el joc al colonialisme; deixau de preocupar-vos per salvar una Espanya que s’enfonsa a marxes forçades; abandonau els debats inútils sobre si hem de renunciar a la llengua per tal d’eixamplar la base social del mallorquinisme progressista. En comptes d’això, dedicau totes les energies a explicar, als nadius i també als nouvinguts, que dintre d’Espanya no hi ha treball, no hi ha educació, no hi ha convivència amb respecte i no hi haurà ni pensions ni seguretat per als nostres majors. Explicau als qui han arribat de terres llunyanes que la seva esperança de construir-se un futur digne serà debades mentre continuem sent súbdits d’una metròpoli immoral i insaciable. Donau-los la mà amb fraternitat i sororitat, per tal que aprenguin a apreciar que Mallorca, i la resta dels territoris que avui anomenam les Balears, a diferència de les insolidàries institucions castellanes, és terra d’acollida, precisament perquè la nostra llengua i la nostra cultura catalanes ens ha donat una manera especial, oberta, tolerant i respectuosa de ser i d’estar en aquest món globalitzat.

22/3/17

Liquidar la mallorquinitat

Diumenge passat en Toni Trobat publicà un article titulat “La mallorquinitat líquida, una arma política”. Em felicit de poder aprofitar els articles dels amics més preparats que jo com a falca on recolzar les meves rovellades palanques argumentatives. A algú li pot semblar una forma de parasitisme intel·lectual. Si és així, hauré de reconèixer-ho com a tal, tot excusant-me en el fet que dos caps sempre pensen més que un de sol i agraint l’estímul que representen les seves reflexions.

En Toni argumenta, amb un estil, com sempre, impecable, la detecció d’una nova forma de sentiment de mallorquinitat, - que ell anomena líquida -, basada en elements aparentment banals, com puguin ser un cert gaudi de percebre l’espai i el temps en clau mediterrània. Un sentiment difós que tindria un correlat polític potser encara no explotat: de manera especial, en la defensa del territori i en l’angoixa davant la incapacitat de regular la densitat demogràfica. A tall d’ironia, Alberto Magro, el lúcid analista econòmic que sovint ens instrueix des de les pàgines d’un altre mitjà local, escriu: “en las islas hay 424.112 plazas de alojamiento turístico autorizadas y están cansados además 1.144.396 residentes” (DM de 20 de març, pàgina 2). L’error tipogràfic no deixa de ser oportú, perquè evidencia que els indígenes censats en les darreres colònies castellanes d’ultramar començam a estar-ne ben cansats, tant de la massificació que patim i que patirem un altra cop aquest estiu, com de la incomprensible i injustificable incapacitat del Govern per posar-li remei. 

El que m’allunya de les tesis den Toni és la seva insistència en que els elements identitaris – que ell associa a formes de nacionalisme etnolíngüístic – del discurs sobiranista tradicional mallorquinista no han servit per fer majoritària una opció política clarament no-espanyola. Entenc la seva preocupació per construir nous arguments pensats especialment en els nous ciutadans. Però no crec que mai hi hagi hagut, a les illes, una tal forma identitària de sobiranisme. De manera que no acab d’entendre el sentit de combatre un suposat enemic inexistent. 

En canvi, el que no hem explicat amb prou contundència, tant als indígenes com als nouvinguts, és que difícilment podrem construir, ni uns ni altres, un projecte de futur en el marc legislatiu d’un Estat – l’espanyol – que sempre s’ha definit a sí mateix com el paradigma de l’anti-il·lustració i de l’europeïsme. I això ens perjudica per igual als qui hem nascut aquí com als qui hi arriben amb l’expectativa d’una vida millor i més digna. 

En això, sí que li he de donar la raó a en Toni: no farem més sobiranistes explicant la derrota de 1715 als nouvinguts o traguent les estelades al carrer cada 30 de desembre. Als qui arriben confiant a trobar unes condiciones de vida millors, no els podem explicar tot allò que ens van usurpar les tropes borbòniques. Sí que podem, en canvi, explicar que serà el propi Estat qui més traves els posarà a la consecució de les seves expectatives: que sàpiguen què és i què representa, pel que fa als drets de la ciutadania, ser espanyol; que entenguin que en aquest Estat mai no arribaran a ser considerats ciutadans de primera.

Paral·lelament, les crítiques al nacionalisme de, per exemple, Ramon Aguiló (vegeu l’entrevista que fa part del llibre Somnis Compartits de Jordà, Colom i Mayol), com una ideologia contraria al Sapere aude kantià i als ideals de la Il·lustració cau, al meu entendre, en el mateix error de l’argumentació den Trobat: en aquestes contrades, l’únic nacionalisme etnolingüístic, identitari i excloent que hi ha hagut és i ha estat el de les elits castellanes que han governat la metròpoli amb un absolut menyspreu de qualsevol cosa que faci olor de democràcia i de justícia social; el mateix nacionalisme excloent i fragmentador que ha construït i ha sabut escampar entre els nostres veïns i veïnes el fals mite d’un suposat lo nostro, com quelcom essencialment oposat a tot el que prové del Principat.

Resumint, el que m’asusta de les argumentacions d’una persona que, com en Toni Trobat, no tenc cap dubte que comparteix els mateixos somnis de bastir un país i un estat que no ens faci avergonyir, és que puguin ser utilitzades per justificar unes regles de joc que estan dissenyades específicament per aconseguir un resultat que serà sempre guanyador per a ells i perdedor per a nosaltres. I en aquest sentit sí que és del tot pertinent diferenciar entre els “ells” que no respecten els valors de la democràcia i un “nosaltres” que - ho demostram cada dia - estam més a prop de tot allò que representa la idea d’Europa.

Liquidar la mallorquinitat – aquesta forma nostra de definir la catalanitat – ha estat i és l’estratègia de tots els governs de l’Estat, amb independència que s’hagin definit de dretes o d’esquerres. Per això Catalunya ja ha renunciat al vell anhel de reformar Espanya. Però a ca nostra aquest anhel encara és molt present, especialment i de manera discreta entre certes formes progressistes de pensament. Acceptar que no hem de caure en l’error de defensar un sobiranisme en clau identitària és cometre la ingenuïtat de creure que l’Estat espanyol tampoc no ho fa, quan són justament ells qui organitzen jures de bandera civils i altres formes d’exaltació patriòtica que, a Mallorca, pixen fora del test. Per això, me preocupa una mica que fins i tot aquells que, en privat, es manifesten com obertament sobiranistes, no se n’adonin que s’estan fent la clau del lloro i que, de resultes d’aquesta ingenuïtat, no s’acabin convertint, contra la seva voluntat, en còmplices de les estratègies centralistes de liquidació de la mallorquinitat.

15/3/17

Diputats? Cavalls verds!

Els ciutadans de les Illes Balears tenim una densa carpeta d’assumptes que ens afecten, la possible solució dels quals penja de decisions que s’han de prendre a les institucions centrals, és a dir, al Congrés dels Diputats i al Senat. Tot allò que depèn de les competències que no han estat transferides a la Comunitat Autònoma i que condicionen de manera molt directa la qualitat de vida dels qui vivim rodejats de mar: concretament, la gestió dels ports i aeroports i el règim de finançament.

Cada quatre anys, els electors de les tres circumscripcions electorals facultades per l’Estat – Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera – exercitam el nostre dret de vot. D’ençà l’any 1977, en què es va restablir el sistema electoral espanyol (fixau-vos que no m’atrevesc a dir que es va restablir la democràcia) i es van celebrar les primeres eleccions generals, hem enviat a Madrid vuit diputats i cinc senadors. En total, més o manco, cent seixanta-nou persones escollides sota les sigles de partits, tots, amb presència a tot l’estat espanyol.

També és cert que, en les tretze ocasions que els ciutadans de les Illes hem estat cridats a exercir el nostre dret de vot en unes eleccions generals, mai no hem aconseguit que un candidat d’un partit d’obediència no centralitzada obtingués l’acta de diputat. Sí que hem tingut alguns senadors, de designació parlamentària, que s’han trencat les banyes per tal de fer sentir la veu de les Illes Balears a la capital de l’Estat, amb els resultats que tots coneixem. Espanya és un mur contra el que s’estimben totes les nostres aspiracions de ser escoltats i de ser entesos.

La realitat és que cap dels diputats o senadors que hem escollit, electes de partits estatals com el PP o el PSOE, han votat mai a favor de cap iniciativa proposada per tal de millorar la vida dels indígenes illencs. La disciplina de partit sempre s’ha imposat als interessos dels territoris insulars. D’exemples, el darrer és el vot dels diputats i diputades del PP i de Ciudadanos contra la proposta de tarifa plana en els vols entre les illes.

Aquesta proposta va ser presentada, gràcies a la bona sintonia entre Més per Menorca i Esquerra Republicana, pels representants d’aquesta darrera formació elegits al Principat, que un cop i un altre han demostrat tenir molta més sensibilitat als problemes que ens afecten de la que puguin tenir els nostres propis diputats i senadors electes. Els parlamentaris catalans també defensen, en nom de tota la ciutadania de les Illes, la paralització de l’ampliació de l’aeroport prevista per AENA, un acte que demostra un cop més que Madrid dona l’esquena al Govern balear, als Consells insulars i a tots nosaltres, menystenint la preocupació de la majoria de la nostra població sobre el gravíssim problema de saturació demogràfica que vam patir l’estiu passat i que, sens dubte, tornarem a patir aquest estiu que sembla que ja ha començat.

La realitat ens demostra que no podem confiar en cap dels diputats i senadors a qui, ingenus, vàrem donar l’encàrrec clar i precís de vetllar pels nostres interessos. Cap d’ells ha mogut un dit per nosaltres si això suposava contradir les respectives disciplines de partit. En canvi, cada cop es fa més visible que els diputats i senadors d’Esquerra Republicana són els únics amb sensibilitat i capacitat per defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears.

Donada la renúncia tàcita dels representants elegits per la nostra circumscripció electoral a preocupar-se pels qui els varen escollir, la disponibilitat de persones com Bernat Picornell, al Senat, o Joan Tardà, al Congrés, representa una sonora galtada a la barra incommensurable dels diputats i senadors del PP i del PSOE de les illes. La ciutadania d’aquestes colònies mediterrànies que són les Balears, espanyolitzades només per allò que pugui suposar beneficis per a la metròpoli, ho hauria de tenir ben present. És per això que em ve al cap la coneguda dita mallorquina quan pens en l’absoluta inutilitat de les nostres senyories.

8/3/17

1785 motius per deixar de ser espanyol

Espanya és una cosa extraordinària. No m’atrevesc a dir que és un país, perquè no se si ho és (més aviat diria que no), però si puc dir que és una cosa. Deixem-ho així. I és extraordinari perquè, entre moltes altres coses, la majoria dels seus habitants han escollit un personatge pintoresc, únic i irrepetible com Mariano Rajoy perquè en sigui el seu president. Un personatge que ha estat analitzat, disseccionat, fins al límit, per tota casta de tertulians i analistes polítics. Com a mostra, un llibre magnífic, divertit i preocupant a l’hora, que tothom hauria de llegir: Código Mariano, on l’autor, Antón Losada, un periodista gallec que coneix bé el personatge, explica amb tots els ets i uts per quina raó ha estat capaç de sobreviure, no als atacs dels seus adversaris, si no als dels seus propis correligionaris: Aznar, Aguirre, Mayor Oreja, Ruíz Gallardón... tots han passat a millor vida política, però l’ínclit Mariano segueix imbatut, indiscutible pitxitxi de la lliga política espanyola.

Ara, la darrera marianada del personatge és per treure’s el capell: el president dels espanyols ha utilitzat el seu compte de Twitter per promoure un llibre que du el títol de 1785 motivos por los que hasta un noruego querría ser español. La cosa té la seva gràcia, i una gent tan sòbria com els representants de l’ambaixada noruega ja li han fregat per la cara al nostre amic que potser s’ho hauria de pensar abans de piular: Els noruecs, segons l’ONU, han estat capaços de bastir el millor país del món per viure. Però així i tot, hi ha espanyols que pensen que els noruecs són uns pobres ingenus: Qui podria dir el nom del Sergio Ramos de la selecció noruega?

En tot cas, vull animar la ciutadania a escriure el nostre propi llibre: 1785 motius pels quals un mallorquí voldria deixar de ser espanyol. Qualsevol cosa abans que espanyol, sisplau! Vam desaprofitar una oportunitat excel·lent de ser alemanys fa dues dècades, quan hi havia propostes serioses de convertir Die Balearen en el dissetè Land. Avui, alguns dels nostres compatriotes, potser tocats per un aire d’optimisme exagerat, creuen que els esdeveniments principatins precipitaran un desitjat efecte dominó sobre les estructures autonòmiques d’aquestes terres. Tant de bo! Però com que jo no ho tenc tan clar (potser no ho hauria de dir, això), per què no començam a pensar que ens convé anar articulant la nostra pròpia narració com a projecte històric?

Per anar escalfant, si us sembla, puc començar amb quatre tòpics que, no per coneguts, deixen de ser rellevants. Per exemple:

L’Estat espanyol nega als indígenes de les illes la possibilitat de desplaçar-se a altres territoris de l’estat per un preu raonable.

L’Estat espanyol és l’únic estat del món on no s’aplica la geometria euclidiana: la línia més curta entre dos punts qualsevols sempre passa per la capital.

L’Estat espanyol no té cap problema a consentir que els mallorquins visquem com a dins una llauna de sardines si això els permet fer caixa amb els turistes.

L’Estat espanyol permet que un cantant sigui empresonat per tres anys per fer una glosa al mateix temps que consent que tots els lladres encorbatats facin esquí a Baqueira o vagin en bicicleta per Suïssa.

L’Estat espanyol permet que circuli pels carrers de les seves ciutats un bus on es proclama que si no tens penis no ets un home, si no tens vulva no ets una dona.

A l’Estat espanyol, les dones segueixen cobrant un 26%, de mitjana, menys que els homes, per les mateixes tasques i llocs de treball.

A l’Estat espanyol, els presentadors dels canals de televisió central s’han de disculpar si pronuncien una paraula en una de les llengües oficials de l’estat.

A l’Estat espanyol es conculca la Declaració Universal dels Drets Humans posant un senyor al capdavant de l’estat sense haver fet cap mèrit ni haver estat votat per la resta dels ciutadans.

No us estigueu de continuar. La llista no ha fet altra cosa que començar. Estic ben segur que podrem superar la xifra dels 1785 motius. Podem fer de les Balears la Noruega de la Mediterrània. S’accepten propostes. Va por Usted, Don Mariano.



1/3/17

La celebració del 1r de març

Vagi per endavant que, particularment, el que més m’agradaria seria celebrar la meva diada nacional com la de l’únic poble del món que regala, entrant la primavera, amor amb llibres i cultura amb petons. Dit això, tornaré a recordar que el vell professor Gustavo Bueno no es cansava de repetir que l’existència d’un estat només es pot justificar com una eina per defensar la cultura (la llengua) d’un col·lectiu (tribu, poble, nació). D’acord amb aquest principi, no hi ha res que justifiqui la pertinença dels ciutadans de les Illes Balears a un Regne d’Espanya que s’ha erigit, des de fa segles, en el nostre pitjor malson. El problema, però, és que les escoles d’aquestes contrades han ensenyat els infants, durant dècades, qui eren Padilla, Bravo i Maldonado i, en canvi, res no s’ha dit sobre la figura del Capità Joan Mercadal.

El col·lectiu SUS Balears porta anys treballant per la recuperació de la memòria dels fets ocorreguts a Menorca l’1 de març de 1810, quan la ciutadania en ple s’aixecà contra l’administració castellana que s’havia imposat arran del Tractat d’Amiens, entrà a l’ajuntament de Maó i va prendre el control de l’administració. El professor Amador Marí explica que, mentre que les institucions britàniques generaven beneficis als menorquins, la nova administració castellana només generà pèrdues: les institucions eren descaradament corruptes i les tropes borbòniques abusaven sense escrúpols de la població civil, a qui s’havia de fer pagar la traïció d’haver preferit ser bastards anglesos abans que cavallers castellans. 

Tot plegat es troba en el llibre La “revolució” menorquina de 1810, on l’autor, Andreu Murillo, no dubta a qualificar la situació menorquina com a molt similar a la que patien les colònies d’Amèrica del Sud. 

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears commemora l’1 de març la data d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia amb una diada que, tot i els trenta-set anys transcorreguts des de la seva instauració, continua essent totalment aliena al sentiment popular. Cap govern autonòmic ha sabut impulsar cap forma de sensibilitat envers la celebració. És natural. Al poble li agraden els herois i les llegendes. I en absència de les pròpies, la majoria es conforma recordant el gol d’Iniesta que va donar el campionat del món a la selecció espanyola de futbol.

Els qui no ens sentim espanyols per la mateixa raó que l’Estat espanyol no sent que cap dels territoris de parla catalana sigui membre de ple dret de la seva organització institucional, ens esforçam a recordar, cada 12 d’octubre i cada 6 de desembre, que nosaltres no tenim res a celebrar. Per la mateixa raó que no sentim la Constitució espanyola com a pròpia, per quina raó hauríem de sentir cap mena d’emoció davant un Estatut d’Autonomia aprovat al mateix temps que els de Múrcia, Extremadura i Madrid, amb l’únic objectiu de minoritzat les reivindicacions de bascs i catalans? 

Davant aquesta pregunta, tenim dues opcions: o acceptam que, com a membres d’una cultura sense cap estat que la defensi, l’1 de març no tenim res a celebrar, o aconseguim fer nostra la revolta dels menorquins de 1810, com la data en què més palès es va fer el rebuig de la ciutadania a unes institucions, tant llavors com ara mateix, alienes, corruptes, injustes i opressores. Cal dotar la Diada del 1r de març d’un caràcter reivindicatiu, que ara no té, de la nostra història i dels nostres personatges, entre els quals, necessàriament, ha de destacar una figura com la del capità Mercadal, víctima de les forces d’ocupació estrangeres a les ordres del Borbó. 

El debat és, però, entre els qui creuen que la consciència nacional només es podrà construir des de l’insularisme i aquells que pensen que fer Illes Balears és la millor manera de fer Països Catalans. Podrien els mallorquins i els eivissencs assumir la reivindicació menorquina de la seva revolta sobiranista contra els espanyols? Jo crec que si: l’antic Regne de Mallorques, musicat per d’Efak en el veritable i emotiu himne que tard o d’hora les nostres institucions hauran de reconèixer: el seu, nostre, Siau qui sou – es refereix al conjunt de l’arxipèlag. Tanmateix, no ens manca feina a fer, des de les escoles i des dels mitjans de comunicació, si volem fer créixer la sensibilitat social que ens cal com a país, si volem ser mereixedors de celebrar una diada nacional pròpia. 

Per acabar, vull fer meves les paraules del professor Lluís García Sevilla: “El dia de la nostra diada serà el dia de la nostra independència. La resta, només són eines per arribar-hi.”

22/2/17

Desigualtats, benestar i sobirania


Richard Wilkinson és un reconegut epidemiòleg social. El seu treball demostra com la desigualtat econòmica té efectes perniciosos sobre un ampli ventall de fenòmens humans i socials: des de l'esperança de vida fins a la taxa d'homicidis, passant per la confiança entre les persones, la mobilitat social o la salut mental.
El professor Wilkinson va ser l'encarregat, enguany, de fer la lliçó inaugural de la Universitat Pompeu Fabra. El darrer número de la revista Eines, publicada per la Fundació Josep Irla, en reprodueix el text íntegre. Donada la situació que tenim a les nostres illes, m'ha semblat oportú compartir les principals idees amb els lectors de @dBalears:
  • La pobresa no té a veure amb la quantitat de béns que hom posseeix, sinó amb una distinció entre classes socials que destrueix la dignitat de les persones.
  • A l'Índia, ser pobre significa viure en una barraca de xapa sense aigua potable. A Noruega, significa viure en una casa de tres habitacions, amb calefacció i televisor de pantalla plana.
  • Les nostres societats són unes productores de benestar altament ineficients.
  • La desigualtat ens divideix, fa que ens jutgem els uns als altres per l'estatus i, per tant, fa que ens preocupi més intensament la forma que se'ns veu i som jutjats.
  • Més desigualtat fa que l'estatus social sigui més important per a tothom. Fa que la classe i l'estatus siguin els determinants més poderosos del que ens passa a les nostres vides.
  • Pel que fa a l'esperança de vida, el que més importa dels països rics no és com són de rics, sinó les diferències d'ingressos existents al seu interior.
  • Les persones més pobres es veuen privades de cinc, deu o fins i tot quinze anys d'esperança de vida comparades amb les persones que viuen a les zones més riques.
  • L'estrès crònic té efectes negatius en processos centrals per a la  salut, i les principals causes d'estrès crònic tenen a veure amb l'estatus social baix i les relacions socials febles.
  • Sabem que als països més desiguals hi ha nivells més alts d'ansietat d'estatus, fins i tot entre els sectors més rics de la població.
  • En els països més desiguals, la gent treballa més hores, s'endeuta més, estalvia menys, demana més préstecs i gasta més diners en béns d'estatus.
  • Com més gran sigui la diferència entre rendes, més problemes socials de tota mena hi haurà.
  • Els estats més igualitaris tenen uns quinze homicidis per cada milió d'habitants. Els més desiguals, s'eleven a 150.
  • A mesura que una societat es torna més desigual, augmenta la inversió en seguretat: es venen més armes, més cursos de defensa personal, més alarmes domèstiques, més cotxes tot terreny. La desigualtat genera por, i la por genera desconfiança.
  • El Japó té uns 40 presos per cada 100.000 habitants. Els EUA en tenen més de 400.
  • Als països més igualitaris trobam un 8 % aproximat de persones amb alguna malaltia mental, mentre que la proporció puja fins a tres vegades aquest nivell al regne Unit o als EUA.
  • Hi ha menys mobilitat social a les societats amb diferències de rendes importants.
  • Els problemes que sabem que estan relacionats amb l'estatus social, dins les nostres societats, empitjoren en augmentar les diferències d'estatus social.
  • Com més desigual és una societat, menys propensa és la gent a ajudar els veïns, a les persones amb discapacitat, a ajudar les persones grans.
  • Als països més igualitaris, el 60 o fins i tot el 75 % de la població afirma confiar en els altres.
  • Hi ha 150 estudis sobre l'ansietat i la salut, la metaanàlisi dels quals conclou que l'amistat és tan protectora com ho és de perjudicial fumar.
  • En el món ric hem arribat al final dels beneficis reals del creixement econòmic.
Mentre AENA planeja ampliar l’aeroport per tal que puguin venir més i més avions a saturar encara més el nostre limitat territori, les investigacions del professor Ivan Murray - i d'altres - ens han mostrat que l'increment en generació de riquesa que hem experimentat a les Illes Balears els darrers cinquanta anys no han produït una millor distribució de la riquesa. Ans al contrari: cada cop els rics són més rics i els pobres més pobres. El nostre model econòmic no ha sabut generar una societat més justa, més feliç, més saludable, sinó un augment indecent de les diferències entre els rics i els pobres. Com diu un conegut periodista: “hem passat de viure del turisme a viure per al turisme”.
Una societat que entra en una espiral desbocada de creixement sense límits, que liquiditza i liquida les relacions humanes, que prioritza la possessió de béns o un fals reconeixement social basat en l'aparença, que fomenta la competitivitat per sobre la cooperació, és una societat malalta. És, per tant, prioritari que reflexionem, com a individus i també com a societat (i això implica Govern, entitats, associacions i tota mena d'interlocutors socials), cap on volem anar. I és absolutament urgent que unim forces contra una metròpoli a qui només interessam com a font de riqueses.

Postscriptum: Aquest dimarts el Parlament de les Illes Balears ha aprovat, amb els vots dels grups del Pi, Més, Podem i PSOE, una moció de Més per Mallorca que insta els governs de l'estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya a cercar una solució política i no jurídica al problema generat pel procés sobiranista català. El PP i C's hi van votar en contra, demostrant fefaentment que no han entès res sobre el significat de la paraula democràcia. Cal felicitar tots els diputats que han votat a favor d'aquesta moció, la primera a tot l'Estat, i que fa palesa la tesi del conegut poema de Martin Niemoller, falsament atribuit a Bertold Brecht: “Quan venguin a buscar-me a mi, no quedarà ningú per ajudar-me”. El text definitiu va ser lleugerament modificat per tal de satisfer les diferents sensibilitats de socialistes i regionalistes. El que potser ha passat més desapercebut és que la moció suposa un reconeixement implícit de la sobirania d'ambdós governs en igualtat de condicions. Sobre això, que no és una qüestió banal, esper poder aportar la meva reflexió la propera setmana.