22/6/17

#Nireinipor

La violència institucionalitzada del Regne d’Espanya s’ha tornat a posar de manifest amb la detenció d’un jove – podria ser el seu fill, amable lector – pel simple fet de cremar una fotografia d’un senyor. L’han detingut i se l’han emportat a Madrid. El seu crim execrable? Cremar una foto d’un senyor. Un senyor qualsevol? No, i ara! Un senyor ben curiós. Un senyor a qui no se li coneix cap capacitat ni competència professional. Un senyor que no s’ha presentat mai a unes eleccions, de manera que, lògicament, no n’ha guanyat mai cap. Que no ha fet mai un concurs de mèrits, ni una oposició, ni un procés de selecció laboral. Que no ha desenvolupat cap historial d’experiència en cap activitat empresarial. En definitiva, un senyor sense ofici ni ... 

Uep! Alerta aquí! Perquè benefici sí que en té. I molt. Perquè resulta que, a aquest senyor, tots els ciutadans i ciutadanes que cotitzam a l’Hisenda espanyola li pagam, tant si ens agrada com si no, habitatge, nòmina, viatges, vacances, tractaments mèdics, escoles privades per a les seves filles, vestuari, manutenció i tota casta de despeses oficials i extraoficials. 

En aquest estat autoritari, especulador, violent, intolerant i colonialista que fins fa dos dies es deia Castella i que ara es fa dir Espanya, resulta que és delicte cremar la foto d’un senyor. No de qualsevol, sinó d’un en particular. Faci la prova, amable lector. Provi a cremar una foto meva. Li assegur que no m’enfadaré. Ja ho ha fet? Ah! M’esper. Ara sí, eh? Veritat que no li ha passat res? Idò resulta que, per això de cremar el retrat, hi ha alguns senyors que no són iguals que els altres. 

La violència és el darrer recurs de qui s’ha quedat sense arguments, la constatació del fracàs de la intel·ligència. A Espanya sempre hi han anat magres, d’arguments i, darrerament, la cosa ha empitjorat i no sembla que no hagi de seguir pel mateix camí. La impossibilitat de justificar, amb la mínima racionalitat, l’existència d’un estament anacrònic, inútil i contrari a qualsevol lògica, porta necessàriament al carreró sense sortida que representa exercir la força bruta. Que els violents vagin d’uniforme no canvia res. Saben, ho sap tothom, que la raó no està del seu costat. Per això, la seva violència injustificada, el seu abús contra qui només té la democràcia com a arma, no és altra cosa que la clara constatació que ja han fracassat. 

I, per acabar, amable lector, miri, miri la data que posa al cantó de la seva pantalla. Comprovi-ho bé. No, no estam al segle XVI, entre altres coses perquè al segle XVI no hi havia pantalles com les que fa servir Vostè per llegir aquest article. Però sí, en algunes coses no sembla que estiguem al segle XXI. Tant de bo que a aquest Estat li queden dos telediarios. La nostra victòria es diu Democràcia. La nostra victòria es diu República.

16/5/17

Camil Casanovas, el primer pallasso d’hospital


Al nostre món hi ha una quantitat de persones cada cop més gran que fan feines que són totalment prescindibles. Ho explica Rutger Bregman al seu llibre Utopia per a realistes. Si tota aquesta gent deixàs de treballar, el món no seria ni més pobre, ni més lleig, ni pitjor: Inversors de borsa, advocats, publicistes, són només petits exemples de professions que no generen cap tipus de riquesa, que simplement agafen aquesta riquesa i la mouen d’un lloc a un altre sense que aquesta activitat generi cap tipus de valor afegit.

Per explicar la seva tesi, l’autor d’aquest llibre que no me cansaré de recomanar explica les conseqüències de dues vagues que van tenir conseqüències ben diferents: la dels treballadors de la neteja de la ciutat de Nova York, al febrer de 1968 i la vaga dels empleats del Banc d’Irlanda del maig de 1970. Mentre que la primera va deixar la ciutat sumida en el caos més absolut, la segona no va tenir cap repercussió en la vida dels irlandesos i gairebé va passar inadvertida. Una prova, explica Bregman, de com determinats treballs afecten de manera contundent la vida de la ciutadania mentre que n’hi ha d’altres que són innocus i prescindibles.

I, curiosament, sorprèn que, com més necessària és una feina, més mal pagada està. Si atenem al benefici que aporten a la qualitat de vida dels usuaris, els operaris de la neteja municipal haurien de cobrar deu vegades més que els publicistes o els brokers de Wall Street. El valor que representa la seva activitat per al conjunt de la societat els fa imprescindibles. Tanmateix, és una paradoxa de la nostra civilització, justament, que paguem salaris estratosfèrics per feines que no aporten cap valor.

Hi ha una llarga llista de feines que no sabem valorar pel que representen en quant a benefici general. Els netejadors en són un exemple. Un altre són les cuidadores – en femení, perquè la pràctica totalitat són dones. Un altre són els pallassos d’hospital. 

Camil Casanovas és un pallasso amb una trajectòria professional de més de quaranta anys a les seves esquenes. Noms que formen part de la memòria col·lectiva de molts que ja no són infants – Germans Mémoli, Mallorclown – estan associats a la figura d’en Camil. Pioner com ningú, en Camil va ser el primer pallasso d’hospital de tot l’Estat espanyol. Va fundar La Sonrisa Médica, l’any 1994, juntament amb Marta Prats, Enric de las Heras i Miquel Borràs. Va ser la primera entitat d’aquest estil d’Espanya i va ser declarada d’utilitat pública pel Ministerio del Interior el 2004. Guardons com el Nas d’Or de PayaSOSpital o el Nas d'Honor de La Sonrisa Médica són justs premis simbòlics a la tasca den Camil, el Milu.

No estic segur si qualsevol de nosaltres podria fer de broker a Wall Street, però sí estic segur que molt pocs podrien fer de pallasso, i molt manco a un hospital. Aquests professionals assumeixen una preparació professional i personal – emocional – que no està a l’abast de qualsevol. I no ho fan pensant en que es faran rics exercint la seva professió.

La societat occidental començarà a ser un lloc agradable per viure el dia que sapiguem reconèixer el treball que fan els pallassos d’hospital, ben igual que els serveis de neteja. Tan necessaris ens són uns com altres: Mentre uns netegen i tenen cura que els carrers facin goig, els altres netegen les tristors i tenen cura del somriure gent, aquest bé tan preuat. I per ‘reconeixement’ no vull dir dos copets a sobre l’espatlla, sinó un salari digne d’un heroi, que és justament el que són el meu amic Milu i tots els seus col·legues nassarruts.

13/5/17

Riquesa no és igual a prosperitat

Ho diré sense preliminars: el model econòmic basat en el turisme que patim els habitants de les Illes Balears és una estafa. Malgrat els mantres que els grans portaveus de les patronals i tota la seva caterva de seguidors vénen repetint, sense fonament, any rere any, el negoci del turisme no ha servit per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes de les Balears. Al contrari: l’ha empitjorat: La immensa riquesa generada no ha fet altra cosa que augmentar la bretxa entre els que guanyen més i els que guanyen menys.

Any rere any, mentre les xifres de l’IPC ens fan creure en el mite de la prosperitat, creix el número de persones que viuen al llindar de la pobresa. Riquesa no és, ni de lluny, sinònim de benestar. Ho explicava l’economista Miquel Puig diumenge passat en un article titulat Vendre sota cost.

A banda de la qüestió monetària, l’impacte de la indústria turística en el territori, en els recursos naturals i en el medi ambient és clarament negatiu. La massificació provoca una disminució significativa de la qualitat de vida: més contaminació o una embafadora saturació de les carreteres, de les platges i dels carrers de les viles en són exemples que tots coneixem.

No vivim del turisme, malvivim per mor del turisme. Hem convertit Mallorca en un immens parc temàtic. Els qui ens visiten, pensen que els illencs som molt afortunats de viure en aquest paradís de cartró-pedra. Si això fós veritat, algú pot explicar quin paper hi juguen els inquilins de Can Gazà en aquesta comèdia?


Jaume Santandreu ha fet tota la seva vida al costat dels qui ho han perdut tot. Durant la senzilla i entranyable celebració del segon aniversari del taller que Marginàlia té obert a Can Valero, Jaume Mateu signava exemplars del seu llibre “El preu de la vida mòlta. Diari de Can Gazà”, publicat per Lleonard Muntaner. 

La humanitat d’un país es mesura per la manera com tracta els seus ciutadans més desfavorits. I el pitjor és que, sovint, vivim ignorants de la realitat que ens envolta. La primera excursió que haurien de fer, els mallorquins ben igual que els turistes, fóra per conèixer com malden per viure (perdó per l’eufemisme) els gazanencs que, ens agradi o no, són els nostres veïns. Una volta per la nau de Marginàlia és, com diu Jaume Mateu, molt més alliçonador sobre la Mallorca real que totes les excursions a les coves, a les muntanyes de la Serra o a les platges on, a poc a poc però sense aturador, continuam legitimant la tasca vergonyant de la seva destrucció. Si em permeteu el suggeriment, llegiu el retrat d’aquest llibre colpidor d’una realitat que la majoria dels mallorquins desconeix. Un llibre que, a banda de la tasca impagable de persones com Jaume Santandreu, evidencia que els mallorquins hem fracassat estrepitosament com a economia, com a cultura i com a societat.
-->

10/5/17

Adelina Gutiérrez

L’alegria ens ha durat, justet, justet, dos anys. No ha pogut més. Ha presentat la dimissió com a regidora de cultura, fires i festes de l’Ajuntament de Llucmajor. Perquè ho lament de bon de veres, com a company i amic, vull dedicar-li aquestes lletres maldestres en lloança de la tasca que ha realitzat.

N’Adelina és mestra, especialista en pedagogia terapèutica. Fa anys que treballa al CP Jaume III. Tothom qui l’ha tractat, pares, mares, alumnes i companys, sap que és una bona professional. A les darreres eleccions, va acceptar el repte de fer part de la candidatura de Més per Llucmajor, una llista construïda gràcies a la sintonia entre les gents de Més (PSM i Iniciativa – Verds) i de la secció local d’Esquerra Republicana.

Els resultats d’aquell vespre de juny de 2015 la dugueren a assumir la regidoria de cultura, fires i festes dintre d’un equip de govern format per tres partits. Un repte majúscul, atesa la sequera cultural que havia patit Llucmajor durant tots els anys de governs conservadors. La promoció cultural no ha estat mai el punt fort de la dreta. A aquesta bona gent sempre els han preocupat més els negocis (els seus, vull dir) i la rendibilitat monetària que no els fruits que alimenten l’esperit, encara que ningú no ho diria, si reparam l’espectacular forat que van deixar a les finances municipals. En qüestió d’escales de valors, però, no seré jo qui els critiqui: a alguns els agraden els diners, a d’altres ens agrada la música.

En els temps que n’Adelina ha exercit el càrrec s’han posat en marxa, malgrat les evidents limitacions de recursos materials i humans, projectes importants per al municipi: per citar, potser, els més rellevants, la rehabilitació de l’Arxiu Històric, la reactivació del Claustre de Sant Bonaventura com espai de cultura, la constitució de les properes Jornades d’Estudis Locals o les negociacions amb la Fundació Toni Catany per tal de fer realitat el futur Centre Internacional de Fotografia. Tot plegat, sense deixar de banda una quantitat de concerts, actuacions teatrals i exposicions impossibles de detallar en aquest breu espai.

Queda molt per fer. Llucmajor és, per número d’habitants, la cinquena ciutat de la Comunitat. Emperò, no disposa d’un espai amb condicions per a representacions dramàtiques i musicals. Aquest és un repte que no es pot defugir, malgrat totes les dificultats de finançament i d’ubicació. A n’Adelina li ha mancat temps.

També és veritat que les dimensions geogràfiques del municipi, amb fins a setze nuclis poblacionals, fa difícil satisfer tothom i sempre n’hi haurà que, amb més o manco raó, es queixaran que la programació no reflecteix un repartiment proporcionat. En tot cas, crec que no vaig errat si dic que la feina feta a la regidoria de cultura, fires i festes és de les més ben valorades per la majoria de la ciutadania.

A més de la gestió específica de l’àrea, n’Adelina s’ha destapat com una política amb un sentit especial d’allò què representa el municipalisme: la proximitat amb els veïns, l’amabilitat i el somriure no fingits com a tarja de presentació personal, la disponibilitat a atendre, a escoltar i a implicar-se amb els problemes de la ciutadania, més enllà dels límits que marca el repartiment de responsabilitats entre tot l’equip de govern. Tot plegat són valors que molts llucmajorers han sabut valorar per damunt de la major o menor proximitat ideològica.

El seu temperament, però, l’ha posada en una situació de vulnerabilitat. És una persona amb un sentit de la responsabilitat tan elevat que s’obliga a vigilar i supervisar fins al darrer detall tot el que engega. La tensió emocional que implica aquest grau d’exigència passa factura, i la salut se n’ha ressentit. No es pot córrer unaa marató a la mateixa intensitat que es corren els cent metres.

La política és una amant ingrata i insaciable. Governar suposa un esforç i un desgast que només qui ho ha viscut ho pot entendre. De les terrasses dels cafès de plaça estant, és fàcil caure en vulgaritats de l’estil del “tots són iguals”. No! Ni d’un bon tros. No tots són iguals. N’hi ha que actuen convençuts de l’obligació d’estar a l’alçada de la responsabilitat que els vots imposen, que s’hi han de deixar la pell per tal de no defraudar la confiança que els han fet els electors. 

Gràcies per tot, digníssima senyora! Tan de bo que el futur et recompensi, pel bé de tots, amb noves forces. En el teu cas, la vila es mereix una segona part.

Deixau-me acabar aquest homenatge amb una petició interessada. La, ara ja, ex-regidora llucmajorera deixa el llistó tan alt que serà gairebé impossible estar-ne a l’alçada. Prec la indulgència dels habitants de la ciutat del Migjorn amb qui haurà de ser el nou regidor.

3/5/17

Formenteritzar Mallorca

En algun article anterior he fet referència als problemes que genera la mobilitat en un territori de dimensions limitades com és el nostre on, a més, mai no hi ha hagut cap tipus de política planificada a mig i llarg termini. Aquests dies que tothom ha comentat que més de 6.000 bicicletes han col·lapsat suposadament les carreteres de Mallorca, voldria afegir alguna cosa sobre allò que de veritat embruta el paisatge que contemplam pertot arreu, ja sigui a Ciutat o bé a foravila: els cotxes.

Els humans som una espècie ben curiosa: Som esclaus dels cotxes, però ens queixam de les bicicletes. Cent anys enrere, el ciclisme era l’esport rei que concitava l’interès de qualsevol mallorquí. Però fins i tot en això hem renegat de les nostres arrels. Record que l’oncle-avi de la meva companya ens explicava com, cada dia, anava a treballar a Montuïri (vivia a Campos) i, els dissabtes, a festejar una jove de Bunyola, sempre en bicicleta. Fins el dia abans de la seva mort, amb 92 anys, no va deixar d’utilitzar-la per anar a plaça a fer el rebentat d’Amazones amb els companys.

Tot i ser evident que la mobilitat autopropulsada té avantatges evidents per al benestar individual i col·lectiu, estam lluny d’imaginar com convèncer la gent per recuperar els artefactes de dues rodes com a medi preferent de desplaçament. Podria ser una opció a les xarxes urbanes – tot i que mentre no disminuïm el número de cotxes, circular en bicicleta per Ciutat és una heroïcitat - però no ho és quan es tracta d’anar, posem per cas, de Ciutat a Llucmajor.

Per poc que ens agradi, continuarem depenent dels vehicles de combustió durant molt de temps. Malgrat això, sobta l’absurditat del model tal com l’entenem a l’actualitat a poc que ens hi aturem a pensar. Analitzem algunes dades: Pel que fa a l’esforç econòmic de tenir un cotxe en propietat, Ecologistes en Acció ha conclòs, després d’una anàlisi rigorosa, que un cotxe que té un cost inicial de 16.500 € ens suposarà una despesa entre 4.500 i 5.000 € cada any (Font: www.ecologistasenaccion.org). 

A les Illes Balears hi ha matriculats uns 900.000 cotxes particulars. Això sense comptar els cotxes de lloguer, que ningú - ni el mateix Govern - sap quants n’hi ha. Un cotxe aparcat ocupa una mitjana de 12 metres quadrats, el mateix espai que ocuparien 4 motos o 12 bicicletes; 30 cotxes aparcats per 30 persones diferents cada hora (una rotació utòpica) ocupen el mateix espai que 100 metres de carril bus, que pot ser utilitzat per més de 3.000 persones cada hora (font: ecomovilidad.net).

Però el més sorprenent és que la major part del temps, els nostres cotxes es troben aparcats. En molts casos, dedicam un 30% dels nostres ingressos a pagar un objecte que tenim aturat gairebé sempre! Més del 80% dels cotxes estan aturats una mitjana de 22 hores al dia. De tots els béns de consum, el cotxe és l’objecte més desitjat pels consumidors, el que representa un sacrifici econòmic més gran i el que menys estona feim servir. Per què acceptam, aleshores, assumir una despesa tan important a canvi d’un retorn d’utilitat tan baix?

El cotxe ha estat al segle XX símbol de prosperitat. Al segle XXI, però, potser la prosperitat consistirà a poder prescindir-ne. Si valoram l’impacte de tenir un cotxe en propietat sobre l’economia privada, podem pensar en alternatives realistes. Una combinació de moto, bicicleta, transport públic i taxi o cotxe de lloguer per dies seria una decisió molt més assenyada. Hem de repensar la nostra relació d’amor i odi amb aquest aparells, però ens costa tant d’imaginar una vida sense cotxe privat!

Cal començar a considerar la idea del vehicle compartit. Imaginem Mallorca com era la Formentera de fa pocs anys: una illa on la bicicleta, la moto i el transport públic predominen sobre el cotxe privat. No us sembla una idea atractiva? El fet és que canviar els hàbits de pensament i els costums de la nostra ciutadania indígena suposarà un esforç titànic. Per una banda, la proposta va contra totes les estratègies comercials dels grans lobbys econòmics involucrats en el negoci de la ferralla motoritzada (fabricants, benzineres, publicistes). També dependrà del coratge que tengui el Govern per continuar les polítiques de promoció del transport públic. Finalment, caldrà que hi hagi emprenedors que comencin a analitzar la viabilitat econòmica d’una oferta prou ampla de vehicles compartits. Per primer cop, però, la tecnologia juga al nostre favor per tal de fer-ho possible. Només ens cal la voluntat política i la convicció que el canvi de model és possible. En qualsevol cas, crec que és una lluita que paga la pena començar.

26/4/17

Déu, Redéu, Macagundéu!

Un antic acudit explica que un mestre demanà als seus alumnes quants déus hi ha. Un, des del darrere de l’aula, respon: “tres, senyor mestre”. “Com que tres?” - replica aquest, lleugerament irritat – “I quins són aquests?”. I el nin, amb tota la ingenuïtat de qui ha sentit cosa per ca seva, contesta: “Sí, mestre, ho diu mon pare: Déu, Redéu i Macagundéu”.

Tot i confiar que cap fiscal d’aquest estat neo inquisitorial nacional catòlic en què s’ha convertit Espanya em portarà davant dels tribunals per tan greus ofenses a la creença mitològica majoritària, diré en la meva defensa que aquest acudit me’l contà mossèn Joan Dalmau, rector de s’Illot qui, a banda d’acudits irreverents, també em va iniciar en el coneixement de la llengua i la literatura catalanes, quan ni una cosa ni l’altre encara no feien part del pla d’estudis oficial.

La broma ve a compte d’allò que explica la premsa local, que el Govern considera la possibilitat de posar una nova taxa que gravarà el lloguer de cotxes per tal de fer front a l’allau incontrolat de màquines que saturen les nostres ja castigades carreteres. Un respectat periodista de la competència ha encunyat la paraula “rentaxa”, que haurem d’afegir al sac dels neologismes polítics nostrats si la cosa va endavant. Tenim, o tindrem, taxes, ecotaxes i, finalment, rentaxes. Ben igual que a l’acudit. 

Al meu entendre, la clau de la qüestió la planteja el catedràtic d’antropologia de la nostra universitat, Camilo Cela: De veritat algú es pensa que posant una nova taxa s’aconseguirà disminuir el volum de vehicles? Malgrat la demagògia a què ens té acostumats la gent del gremi dels hostalers, ningú no es creu, ni de lluny, l’argument que l’impost sobre les estades turístiques provoqui una disminució en el volum de visitants. L’evidència empírica ho constata de manera inapel·lable. 

Gravar el lloguer de vehicles no farà que hi hagi menys cotxes. Simplement, els clients pagaran més i l’Administració recaptarà més. Però mentre no siguem capaços d’implementar estratègies alternatives de mobilitat que desincentivin l’ús del cotxe privat, continuarem patint el col·lapse d’un model que ens condemna al caos. És ben necessari que el Govern expliqui, per tant, de manera clara i convincent, tot allò que està fent en aquest sentit més enllà de la nova taxa. Déu de cotxes!

Per descomptat que ens indigna l’abús de les companyies que matriculen cotxes de lloguer a Collado Mediano, Madrid. Segons les estadístiques oficials, el 30% del total dels vehicles matriculats a l’Estat espanyol estan registrats a només 5 municipis, dels quals tres - que sumen un total de només 24.000 habitants! - són de la capital. Això representa que cada un dels veïns d’aquests municipis seria propietari de quasi quatre-cents vehicles. Mira per on!

Cotxes de lloguer, massificació turística, gentrificació de Palma, excessiva pressió demogràfica sobre el territori; tot és part d’un trencaclosques diabòlic que sembla que no sabem resoldre. Com a mostra, diumenge passat, una parella d’italians em va demanar perdó davant una banderola groga que reclama Ciutat per qui l’habita i no per qui la visita. Es van sentir apel·lats i avergonyits. És això el que volem? Jo no. Redéu de cotxes!

Amb massa facilitat carregam contra la baula més feble de la cadena. Culpam el turista individual de la saturació; Culpam la dona marroquina que neteja cambres d’hotel, a escarada i a canvi d’un salari que cap mallorquí acceptaria, de les dificultats per trobar una feina; Culpam els mallorquins i mallorquines, contra qui va carregar la setmana passada David Abril - pens que de forma poc afortunada, per molt que pugui entendre’n els motius subjacents - a aquestes mateixes planes. Culpam la suposada manca de criteri dels qui voten la dreta, com lamentava anys enrere Pere Sampol. Una vegada i una altra, erram les anàlisis i equivocam l’objectiu.

No posam en dubte que aquest Govern pateix un dèficit de finançament escandalós. Ho sabem des de fa trenta anys; no, perdó, tres-cents. És evident que calen inversions per a protegir el territori davant les amenaces de la pressió demogràfica. És evident que els recursos energètics que consumim, tant els indígenes residents com els “bwanes” nòrdics que ens visiten, tenen un cost elevat i unes existències limitades. És evident que la gestió dels residus suposen una càrrega sobre les nostres esquenes que ens vincla i ens condiciona. I és evident que la capacitat legislativa de què disposa la nostra desventurada Comunitat és minsa. Tanmateix, una vegada constatades totes aquestes obvietats, els nostres governants tenen l’obligació de fer visible a l’opinió pública, d’una forma incontestable, que són plenament conscients de què ens estam jugant i que estan fent els deures. Benvinguda sigui la taxa, però al darrere hi ha d’haver alguna proposta més. Macagundéu de cotxes!

20/4/17

Que no ens embrutin Sant Jordi

Tenacitat i constància!
Sant Jordi ens enorgulleix.
Poble que escriu i llegeix,
mata el drac de la ignorància.
Mateu Xurí


Avui m’agradaria parlar d’Aurora Picornell, a qui el Consell de Mallorca acaba de nomenar filla predilecta; persona feminista, comunista, lluitadora pel benestar de les persones; però assassinada per uns éssers a qui no se’ls hi escau el nom de persona.

M’agradaria parlar de totes les víctimes de la barbàrie, massa sovint en nom d’una religió o altra; de Mosul, d’Alepo, de tants i tants indrets que defineixen el mapa de la ignorància humana; m’agradaria tenir un pensament per les persones innocents, moltes d’elles infants que mai no tindran res semblant a una vida com la que nosaltres, europeus benestants, tenim.

M’agradaria parlar de les persones que són perseguides, empresonades, torturades, només pel fet d’estimar-se a contracorrent; d’una manera, entre cometes, incorrecta; d’una manera diferent a com ordenen les normes i els costums dels governs dels seus països.

M’agradaria parlar de les dones que, un estiu més, a s’Arenal, netejaran una trentena d’habitacions d’hotel cada dia; habitacions, moltes d’elles, amb més llits dels que es declaren als registres oficials. I ho faran a canvi d’un sou indigne i d’unes condiciones que cap hostaler d’aquests que van a missa cada diumenge voldria per a la seva mare.

M’agradaria parlar de Jaume Santandreu i dels humans de Marginàlia, a qui tots els déus, reals o ficticis, de la Humanitat concedeixin una llarga i pròspera vida; La nostra societat mai no reconeixerà de forma suficient la tasca titànica que fan. M’agradaria que les administracions dels governs insulars i autonòmics, siguin de dretes o d’esquerres, els fessin una mica més de cas, encara que no formin part de les estadístiques de votants potencials dels partits.

I tanmateix, sé que, en sortir de casa, els meus desigs seran debades: aniré a fer un cafè i gairebé tothom parlarà d’un jove nascut a una illa ben al mig de l’oceà i tocat per la Fortuna, de qui diuen que va fer un gol en fora de joc ahir al vespre. Un jove que no crec que sigui admirat, precisament, per la quantitat de llibres que ha llegit.

Feim una estranya espècie, la nostra. Hem evolucionat fins a dominar el món. Ens hem industrialitzat fins a disposar de remei per a les guerres, la fam i les pitjors malalties. Però pel que fa a l’altruisme i a empatia, els biòlegs serien capaços de citar, com a mínim, mitja dotzena d’animals que ens en podrien donar amb cullereta. 

De tot això parlen els dos llibres que ha publicat el professor israelià Yuval Harari: Sapiens (2011) i Homo Deus (2016). Dues veritables obres d’art que ens fan reflexionar, a cada pàgina, sobre el sentit de la vida, la recerca de la felicitat, l’evolució de l’espècie, l’organització de les societats, l’economia, la història i el futur que ens espera com a éssers humans.

Com més savis som com a col·lectiu, més ignorants semblam com a individus. Ens cal llegir. Ens cal llegir molt. Només ampliant la perspectiva podem lluitar contra la ignorància que ens envolta i que es manifesta en tants i tants actes, alguns més frívols, d’altres més dramàtics. La ignorància és un virus molt poderós: fa passar per costum allò que és simple aberració: maltractar les dones, els gais, els ateus, els animals, els qui no pensen com nosaltres. 

I, un any més, han passat les processons. A Santanyí, un amic em comenta que el Santcristo li va caure al damunt del braç i li ha tret l’espatlla “de puesto”. Danys col·laterals a banda, encara n’hi ha que li diuen cultura. Per Ciutat, fins i tot han vist alguns líders polítics que ho han volgut aprofitar per arreplegar quatre vots. Com pot ser que una mostra d’ignorància sigui cultura? Que me perdonin els creients, però no ho entenc.

Però no ens rendim. I perquè una dona marinera sap que després d’una maror sempre arriba la bonança, arriba l’alegria en forma de llibres i de roses, de la mà de la festa que ens identifica davant el món com a catalans – d’illa i de terra ferma -. La celebració de l’amor per la via del coneixement; la celebració del coneixement amb una rosa vermella. Raó i emoció en pura simbiosi aristotèlica. I ens diuen que n’hi ha que pretenen espanyolitzar (capitalitzar) una festa que no és la seva. Si us plau! Que no ho embrutin. Ni Rajoy, ni Campos, ni C’s, ni el Sírculo, amb les seves mans tacades d’aquella forma d’ignorància castellana que volgué enaltir Unamuno. Sant Jordi és la nostra. Que no ens l’embrutin.

12/4/17

El Sermó de l’Enganalla arriba a Barcelona

La meva regidora de cultura i festes, Adelina Gutiérrez (qui és, per cert, la millor regidora de cultura de tota la història de la democràcia a Llucmajor amb diferència), explicava als profans, el passat diumenge, en què consisteix la tradició del Sermó de l’Enganalla. Es tracta de la representació d’un duel còmic entre el predicador i l’organista, que es proven per veure qui dels dos aconseguirà d’enganar l’altre: el predicador fa tot el possible per acabar el sermó quan menys s’ho esperi l’organista, mentre aquest intenta fer sonar l’orgue i així impedir que el predicador pugui acabar el sermó. Tot plegat, davant una concurrència que no s’està de matinar – el ritual es fa a les vuit del matí – i que té per cert que s’ho passarà d’allò més bé.


Aquest joc, que l’any passat va aconseguir el reconeixement com a Festa d’Interès Cultural (FIC) de part del Consell de Mallorca, havia estat una pràctica habitual a diferents pobles del Pla de Mallorca, per molt que a dia d’avui només es representa al Convent dels Franciscans de Llucmajor, el matí del dia de Pasqua, just abans de la processó de s’Encontrada.

Pel que expliquen els historiadors, el costum del risus paschalis, la reacció festiva al període de recolliment que acaba amb la festa de la suposada resurrecció del fill de Déu, es pot trobar a tota Europa i ve de lluny: Ja en el segle VI hi ha testimonis documentats de pràctiques obscenes realitzades pels oficiants litúrgics cristians per tal de provocar l’alegria dels feligresos davant la bona nova pasqual. Encara que els més puristes es lamentaven que s’introduïssin dins les esglésies espectacles teatrals, màscares, elements grotescs i altres “coses deshonestes” (hi havia clergues que arribaven al punt d’exhibir el seu fal·lus rampant i masturbar-se dalt la trona), d’altres, la majoria, s’hi mostraven a favor. Fins i tot catòlics tan conservadors i ortodoxes com el teòleg Josep Ratzinger (conegut també amb el nom de Benedict XVI) han defensat en algun moment que l’homilia pasqual havia de promoure l’alegria mitjançant un relat que aconseguís que tota la parròquia s’esclatàs de rialles.

Ben mirat, només es tractava de provocar la hilaritat i compartir l’alegria de la resurrecció del fill de Déu. Riure i celebrar la fi del període trist i angoixós de la quaresma. Panades esperau-me. Aquesta devia ser, segons els experts, l’arrel antiga del sermó de l’Enganalla. És clar que a Llucmajor, pel que recorden les cròniques, no s’ha arribat mai als nivells d’exhibicionisme genital i de procacitat pornogràfica que es veia a altres indrets.

Fer riure la concurrència el diumenge de Pasqua. Aquesta era la idea. Enguany, però, una versió anticipada i ben original del sermó de l’Enganalla s’ha escenificat, no a Llucmajor, sinó a Barcelona. Parlam de la comèdia representada per l’assemblea constituent del nou partit que pretenen fundar Ada Colau, Xavier Domènech i, potser si o potser no, els podemaires principatins, aquest passat diumenge del Ram. Els oficiants de la litúrgia del bé comú i de la nova política han proclamat, sense cap mena de pudor, que volen una república catalana encaixada amorosament en el si de l’actual monarquia espanyola. Tot un oxímoron d’aquests que en diríem de manual.

Efectivament, els predicadors han aconseguit provocar la riallota de tothom. Així ho han evidenciat de manera immediata les xarxes socials. “Molt bé, cracks” ha escrit Titot, per exemple, en una piulada que ha assolit el nivell de tòpic. Una república dins una monarquia confederal! El meu padrí hauria dit: “Què te pareix, secretari?”

En aquest joc, emperò, no queda del tot clar qui fa – serà Colau? Tal volta Domènech? - el paper del rector i qui el de l’organista; i tampoc queda clar a qui pretenen enganar, si als catalans o als espanyols. Al costat d’aquesta, el miracle de la resurrecció sembla un joc de mans a l’abast de qualsevol amb una capsa de jocs de màgia d’aquells que ens duien els Reis quan érem infants.

És del tot evident que els comuns no acaben de dominar el calendari litúrgic. Només així s’entén que hagin avançat la festa i la comèdia bufa una setmana, al diumenge del Ram, quan Jesús Nostre Senyor encara no haurà estat ni tan sols jutjat pel governador romà. Enguany, serà difícil que el predicador llucmajorer superi el llistó. Colau i Domènech li ho han posat molt amunt. Tanmateix, si no teniu mandra d’aixecar-vos d’hora, diumenge a les 8 ens sortirem de dubtes.

5/4/17

Renda Bàsica Universal, una utopia per a realistes



Karl Marx va saber explicar la història de la humanitat a través de les diferents formes d’organització com el resultat de la lluita entre classes socials: el pas de la societat esclavista a la societat feudal i, d’aquesta, a la societat industrial. Va mostrar que, en cada canvi, es produeix una crisi del sistema que provoca la seva destrucció. I va mostrar que cada una d’aquestes crisis és conseqüència de l’aparició d’un nou agent social (una nova classe): no van ser els esclaus els qui es varen fer caure l’imperi romà, com tampoc van ser els pagesos qui acabaren amb l’aristocràcia feudal.

El que no va saber veure Marx és que la fi del sistema capitalista - que va analitzar de forma tan precisa – no vindria donada per l’acció dels treballadors. La dialèctica de la història exigia la irrupció d’un nou agent social causant de la crisi i posterior superació del sistema. Com que, de Marx ençà, no tenim coneixement que hagi aparegut en escena un nou actor, les prediccions que va fer sobre la fi del sistema capitalista no s’han acomplit, i això, sovint, ha estat utilitzat pels ideòlegs conservadors com la prova del cotó que el marxisme no ha sabut superar.

Ara, però, com ens explica el llibre Utopia per a realistes: Perquè fer un món millor és un somni realitzable, recentment publicat per Rutger Bregman, estam assistint a l’aparició d’un nou agent en el sistema de relacions de producció, encara que no siguin ben bé una classe social. Parlam dels robots i de la rellevància cada cop més gran que tindran en les dinàmiques de generació de riquesa. Seria possible que aquest nou actor social arribi a provocar la desitjada crisi i la superació del sistema capitalista, amb tota la càrrega d’immoralitat estructural que tant mal ha fet a la dignitat de l’ésser humà? Bregman creu que si, i per això ens explica i defensa amb convicció la necessitat d’allò que trenta anys enrere Philippe van Parijs y Robert van der Veen van batiar com “la via capitalista cap al comunisme”: la Renda Bàsica Universal, una proposta de superació del fracàs constatat de qualsevol altra estratègia socialista de redistribució de la riquesa d’un estat.

La Renda Bàsica Universal (RB) es defineix com un ingrés pagat per l’Estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. En menys paraules: una assignació monetària pública incondicional a tota la població.

Al manifest publicat pel col·lectiu Grup Renda Bàsica Mallorca, que es va presentar en societat el passat 8 de febrer, es pot llegir: “L'objectiu de la RB és garantir el dret a l'existència material i el dret a una vida digna a tota la ciutadania, en compliment del dret reconegut per la Constitució (art. 1.1, 35.1, 41, 47) i la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 1, 22, 25). La RB és una mesura predistributiva, ja que pretén reduir la desigualtat i la pobresa abans que la puguem patir. Es proposa com un nou dret fonamental, al mateix nivell que el dret a l'educació o a la sanitat. Donat que la desigualtat i la pobresa impedeixen que afrontem molts altres problemes (devaluació democràtica, canvi climàtic, sostenibilitat del model econòmic...) pensam que la implantació de la RB permetria afrontar problemes urgents que ara amaguem davall la catifa. Volem insistir en la vocació universal (tothom, independentment de qualsevol circumstància) i la incondicionalitat (de cap contraprestació i d'altres possibles ingressos) de la proposta que defensam, seguint les propostes de la Xarxa Renda Bàsica (Red Renta Básica / Basic Income Earth Network).”

La proposta de la Renda Bàsica Universal compleix tres objectius igualment importants: és moralment inqüestionable, tècnicament possible i socialment desitjable. Moralment, realitza els principis del liberalisme igualitari, ja que assegura la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans, al mateix temps que garanteix que la distribució dels recursos no depenen de cap atzar natural i cada individu és realment lliure i responsable de decidir què vol fer amb la seva vida. Des del punt de vista tècnic, els experts asseguren que l’Estat, un cop s’hagi implementat aquesta mesura, serà econòmicament viable, especialment a causa de la feina que cada vegada més fan les màquines (els robots). I socialment, es tracta d’una proposta que satisfà les exigències ideològiques i metodològiques tant dels defensors més neoliberals del mercat com dels comunistes més ortodoxes.

Malgrat les crítiques (majoritàriament ideològiques), la Renda Bàsica Universal no és una utopia: un cop implementada, l’atur es convertiria en una cosa del passat; augmentarien els salaris dels treballs més desagradables, ja que no hi hauria la pressió que existeix actualment sobre els treballadors menys qualificats i augmentaria la demanda de béns relacionats amb el lleure, la creativitat i la qualitat de vida. És hora de posar en dubte el vell dogma del capitalisme calvinista sobre l’essencial dignitat del treball humà. Com ironitzava Pepe Rubianes, en les condicions actuals, el treball dignifica una merda. En comptes de dedicar hores i esforços a definir propostes polítiques capaces de generar més i més llocs de treball, ens cal començar a pensar en polítiques que desincentivin d’una forma realista el treball obligatori: per a nosaltres, ésser humans, hi ha coses millors a fer amb la nostra vida. És responsabilitat de les institucions garantir que es donin les condicions materials per a fer realitat aquesta legítima aspiració a gaudir d’una vida plena i no subjecte a l’obligatorietat d’haver de guanyar-se-la.
-->

29/3/17

Apunts d’etnolingüística

Vaig saber que hi havia una branca de la lingüística que analitzava la manera com el gènere, l’edat, la classe social o el lloc de residència influïa en la manera de parlar de les persones quan era un jove estudiant interessat en l’anàlisi del llenguatge i de la seva utilització política. Des de llavors, tenc com un fet obvi que el llenguatge mai no és neutral i que condiciona la manera com les persones pensen, perceben i entenen la realitat. Ara, però, em diuen que l’etnolingüisme – que es manifestaria en reclamar el respecte i la dignitat que totes les llengües, fins i tot la nostra, es mereixen - ha esdevingut, diuen, la causa del fracàs de les polítiques que han dut a terme els partits suposadament progressistes de les illes en els darrers quaranta anys.

Wittgenstein escrigué que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Per la mateixa raó que els mediterranis ens comprenem geogràficament a partir de conceptes com llevant i ponent, que fan referència als llocs per on surt i es posa el sol, els inuits de Groenlàndia ho fan per referència al seu sistema fluvial o a la costa. M’ho diu la Wikipèdia que he consultat ara mateix per mandra d’anar fins a la prestatgeria. Tanmateix, no pretenc donar cap lliçó. D’altra manera, els experts del Grup de Recerca Sociolingüística de la Universitat de les Illes Balears no me perdonarien un pecat d’intrusisme professional totalment injustificable. 

Dit això, no entenc per què certs analistes del sobiranisme s’entesten a fer de l’obvietat un problema. Ningú no pot dubtar que la idiosincràsia dels indígenes d’aquestes colònies castellanes enmig del mar s’ha anat construint al llarg dels segles d’una manera ben diferent a la dels habitants de l’altiplà castellà. I, per força, aquesta manera de ser es manifesta en la llengua i la cultura, ben igual que ho fa en els gusts culinaris, la percepció del temps i l’espai, el sentit de les relacions personals, els negocis, la família, el lleure, i moltes altres dimensions de la vida quotidiana.

Res de tot això pot condicionar el debat polític sobre què és i què no és un problema i quines estratègies podem articular per tal de realitzar l’objectiu de qualsevol que vol dedicar una part, o tota, la seva vida a l’acció política, i que no pot ser altre que la vella aspiració àtica de millorar les condicions de vida de les persones que ens envolten. A ca nostra, els principals problemes polítics que exigeixen respostes polítiques de part dels representants de les nostres institucions són, al meu entendre, i per aquest ordre: l’existència d’un Estat que, en comptes d’estar al nostre servei, ens considera únicament com una font de generació de riquesa; un model productiu basat quasi exclusivament en satisfer les demandes d’allotjament i vehicle a residents i a visitants; un sistema de redistribució de la riquesa absolutament ineficient que té conseqüències dramàtiques sobre els més desfavorits; un model energètic insostenible des de qualsevol punt de vista i un territori que, per la seva limitació d’espai i de recursos, és incapaç de suportar la pressió humana que exercim els més d’un milió de residents, amb independència de si hem nascut aquí o si hi hem arribat per diferents vies i motius, juntament amb tots els milions de turistes que ens visiten. 

Dit això, tothom sap que només hi ha una estratègia plausible per fer front a aquest conjunt de situacions estructurals que condicionen negativament la nostra qualitat de vida: reivindicar més i millors cotes de sobirania. Sabem que a l’Estat espanyol no li importen gens ni mica els nostres maldecaps. Ni abans, ni ara, ni en el futur. Sabem, a més, que per tal de mantenir-nos entretinguts, una de les estratègies que millors resultats els ha donat ha estat, des del Comte Duc d’Olivares, la invenció del problema lingüístic amb totes les seves variants: la fragmentació de la unitat de la llengua, en primer lloc, com a eix polític prioritari de tot l’unionisme colonialista castellà. Basta veure, a tall d’exemple, com tota la campanya prèvia a l’elecció del nou president del PP balear s’ha limitat a la discussió pel model lingüístic. Més enllà d’això, la dreta espanyola no té res a oferir. Aleshores, jo us deman, de veritat estau disposats a caure en el parany del fals problema de la llengua? De veritat creieu que la nostra salvació com a poble passa per acceptar que la llengua és el problema?

I acab amb un prec a tots els qui estimam aquestes illes: si us plau, deixau-vos de discussions estèrils que només serveixen per fer el joc al colonialisme; deixau de preocupar-vos per salvar una Espanya que s’enfonsa a marxes forçades; abandonau els debats inútils sobre si hem de renunciar a la llengua per tal d’eixamplar la base social del mallorquinisme progressista. En comptes d’això, dedicau totes les energies a explicar, als nadius i també als nouvinguts, que dintre d’Espanya no hi ha treball, no hi ha educació, no hi ha convivència amb respecte i no hi haurà ni pensions ni seguretat per als nostres majors. Explicau als qui han arribat de terres llunyanes que la seva esperança de construir-se un futur digne serà debades mentre continuem sent súbdits d’una metròpoli immoral i insaciable. Donau-los la mà amb fraternitat i sororitat, per tal que aprenguin a apreciar que Mallorca, i la resta dels territoris que avui anomenam les Balears, a diferència de les insolidàries institucions castellanes, és terra d’acollida, precisament perquè la nostra llengua i la nostra cultura catalanes ens ha donat una manera especial, oberta, tolerant i respectuosa de ser i d’estar en aquest món globalitzat.